Saps dir-ho en català?

Respon
Jaqueton
AMICUS MG
AMICUS MG
Entrades:15496
Membre des de:dj., 25 març 2010, 03:35
Montura:***Barretina*** Honda NT700 V ABS Deauville
Ubicació:Santa Maria de Palautordera
Contacta:

Saps dir-ho en català?

Entrada Autor: Jaqueton » dj., 20 oct. 2011, 18:10

Tots coneixem la paraula habladurías, i en canvi enraonies ens sona estranya.

He anat aprenent que chiringuito es diu quiosquet, paradeta, cantina o guingueta; hortera, xaró-ona, de mal gust, vulgar...; mequetrefe, baliga-balaga, taral·lirot; tirachinas, tirador.

La paraula retortijón, es diu retorçó, recargolament o retorciment.

La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta i s’ha de dir ficar-se, immiscir-se o maneflejar.

I res d’entre pitus i flautes, sinó entre naps i cols o entre una cosa i l’altra; i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa, o que no és ni carn ni peix.

Ah! I un gangós, en català no és res, per això el Carod o el Trias el que tenen és la veu de nas o ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.

El rocío, aquesta sí, sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors tenim gebre o gebrada.

Armar la marimorena és armar un sagramental, o bé armar un sarau, que en català encara que sembli estrany també existeix.

És com ser una cosa de pacotilla, que també existeix en català, al costat de ser de nyigui-nyogui, de baixa qualitat o de poc valor, però mai de baratillo.

Com també existeix donar la lata; i sacar, que en certs jocs de pilota equival a servir. Ara, que si vols dir que algú té bon saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu, eh? Veus aquesta és una altra cosa que fem: catalanitzar les paraules encara que sovint en coneguem la traducció, és a dir, la forma correcta catalana. Els posem una “u” al final i ens quedem tan amples. Txungu, fotut , fumut; guarru, porc, brut; cuentus xinus, romanços, sopars de duro (és fantàstic!); tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu, enrenou, arranjament, tripijoc, martingala; xulo, fanfarró, fatxenda o quan volem dir que un objecte és xulu, hem de dir que és vistós, xamós; xivatu, delator, espieta o xerraire; sueltu, xavalla, o si vols fer-ho més fàcil, canvi.

I la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també, eh! Ho reconec.

I què me’n dieu de vale o catxundeig, o xurrada o escaquejar-se? Com si quedés malament dir d’acord, poca-soltada, o desentendre’s.

I per què portem els nens als caballitos i no als cavallets?

I com es diu pujar en una subhasta? Licitar.

Potser us preguntareu qui m’ha donat vela en aquest enterro, o més ben dit, qui em diu de ficar-m’hi?

No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco.

I precisament aquest és el gran drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només s’hagin après o es diguin en castellà.

I de vegades (el que és més trist) és que encara que les sabem en català sembla que soni millor la forma castellana.

Es diu més borde que no pas malcarat; papanatas que bajoc, tanoca o sòmines; cantamañanas que tarambana, baliga-balaga o taral·lirot; mandanga que històries, ximpleries o bajanades; parafernalia que faramalla o pompa; caradura que penques; o finiquito que quitança.

També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de recordar, i després quan algú ens les diu, deixem anar allò d’’ara que ho dius, sí que la sabia”: estribillo, tornada; atiborrarse, afartar-se, ataconar-se; de carretilla, de memòria, de cor o de carrera; estar en un aprieto, trobar-se en un destret, i tenir patxorra, no posar-se pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues paraules equivalents: la yema del dit és el palpís o el tou del dit; els nudillos són els artells o els nusos dels dits, de la pantorrilla se n’ha de dir panxell o tou de la cama, dels hombros, les espatlles o els muscles de l’espinilla la canyella, de la cadera, maluc i de l’empeine, empenya.

En fi, que en català pot dir-se de tot. És un idioma ric i bonic, i és l’idioma de Catalunya.

Només som nosaltres qui l’empobrim. Com a consol, sempre ens quedarà el “Déu n’hi do”, que no solament és intraduïble, sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl*.

*Tan bonica com és aquesta expressió i segur que en castellà l’has dit moltes vegades (otro gallo le cantara).

No tinguis mandra. Tots els dubtes lingüístics els pots resoldre a http://optimot.gencat.cat

Pots fer-ho passar?

Gràcies pel teu suport al català!

Imatge
Respon

Torna a “SOM I SEREM”